Benvolguda gent,
Acabo de crear el meu blog personal des del qual penso bombardejar-vos amb les meves dèries. Resteu advertits i advertides
Acabo de crear el meu blog personal des del qual penso bombardejar-vos amb les meves dèries. Resteu advertits i advertides
En aquests dies intensos va bé desconnectar de l'actualitat política per fer una capbussada històrica que no resulti histèrica. Fa pocs dies una amistat olotina em va fer la pregunta del milió: quan podem datar l'origen d'Espanya? Vaig intentar donar-li resposta de la manera que us transcric més o menys fidelment:
ResponElimina"Poden haver diferents respostes:
1) Els romans li van posar el nom d'Hispània al que coneixem ara com a Península Ibèrica. Si acceptem aquest fet com la data de naixement d'Espanya, aquesta tindria més de 2.000 anys. Seria la tesi dels que no volen distingir entre terme geogràfic i terme polític, atès que Hispània va ser un conjunt de províncies (territoris per als vençuts) governades des de Roma.
Fi del primer capítol
Josep Catà. 27-10-2017
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
Elimina2) Els visigots. Que Espanya, com a estat, s'originés amb el domini d'aquest poble germànic sobre gairebé tota Hispània ha tingut sempre força predicament entre els cenacles historiogràfics espanyolistes. El fet que la seva capital, Toledo, se situés al centre peninsular i que la població visigoda, una minoria dins de la Península, es convertís finalment al catolicisme, feia molt llaminera l'assignació dels finals del segle VII després de Crist com a data fundacional d'Espanya. Per a consolidar aquesta tesi, tanmateix, s'havia de fer un bucle necessari: si Espanya com a Estat tenia unes característiques determinades (govern centralitzat al centre peninsular i població tota ella catòlica), què passava amb l'Al-Andalus, generat a partir del 711? La solució-bucle va ser la invenció de la Re-conquesta, que s'explica iniciada, "casualment", per un "rei" asturià, don Pelayo, emparentat amb els visigots, a Covadonga. Si hom consulta les cròniques musulmanes al respecte, de ben segur que trobarà motius més que importants per a posar en dubte aquest orígen tan gloriós. Per no parlar de l'empenta dels francs al nord-est peninsular. En tot cas, la Reconquesta ha fet forat en l'imaginari col·lectiu hispànic, incapaç, força sovint, de preguntar-se si fou possible que, durant més de set segles, tots els prínceps cristians peninsulars dediquessin els seus esforços constants i diaris a l'empresa reconqueridora, empesos no per una ànsia de botí, sinó de reconstrucció d'un passat visigot unitari, suposem que transmès per via oral i cortesana. Amb tot, alguna continuïtat es pot observar, concretament l'any 1085, quan Alfonso VI de Castella conquereix Toledo (així li pagava al Taifa de la ciutat l'asil que li va prestar en el passat) i, amb l'excusa de re-conquerir l'antiga capital visigoda, s'autoproclama "victoriosissimo rege in Toleto et in HISPANIA et Gallaecia". El lector ja haurà entès el perquè de les majúscules: la voluntat de dominar tota la Península (en aquell moment un mosaic d'estats cristians i musulmans) hi era clarament explícit. I el record visigot hi ajudava, és clar. Evidentment que la tesi dels visigots com a creadors d'Espanya com a estat unificat resulta adient (no dic rigorosa) per a tothom que defensi l'existència d'una nació (no un Estat!) mil·lenària, perquè amb la tesi següent, la dels Reis Catòlics, els números no els hi surten.
ResponEliminaFins ara hem fet dos capítols de la sèrie sobre la datació de l'origen d'Espanya. Atès que hem aconseguit incrementar el nombre de persones lectores, us aviso que el tercer capítol serà molt especial. Estarà dedicat, ni més, ni menys, que als Reis Catòlics. Us serveixo un entrant, que la gent que m'hagi tingut com a professor ja deuen de conèixer: quan es va casar, l'any 1469, la cèlebre parella ni eren reis ni van demostrar ser gaire catòlics. Per tant, rebutgem d'entrada la frase "El 1469 es van casar els Reis Catòlics", o les que puguin ser similars.
ResponEliminaContinuarà.....
Hola Josep!! Em sembla una tasca lloable i alhora difícil. Quan va néixer Espanya? Potser seria interessant intentar documentar-nos i mirar de indicar, jo la veritat reconec que ara no ho se, quin és el document més antic que conservem on apareix el nom d'Espanya. Quina és la referència a Espanya que podem trobar més antiga. Hem d'entendre el mateix quan diem Ibèria, Hispània o Espanya?
ResponEliminaHola, Enric! Ni lloable, ni difícil. M'explico. Tot el propòsit, molt modest, sorgeix de dos fets concrets. El primer, per ordre cronològic, va ser la xerrada que vaig fer a Torroella de Montgri el passat mes de maig que intentava obrir la reflexió sobre fets, llegendes i mites i que abordava a quines d'aquestes categories podien acollir-se la "batalla" de Covadonga, el pretès naixement de Catalunya centrat en l'any 988, i la figura dels reis Catòlics. El segon ha estat una sol·licitud d'una amistat olotina que em demanava de datar el naixement d'Espanya com a Estat. La resposta del públic assistent a Torroella fou positiva, tant en el col·loqui com després, en el sentit que no restà indiferent, en una forquilla que anava des de rebutjar el que havia estat percebut com una peli de bons i dolents (una persona), fins a considerar que l'activitat els havia obert molts interrogants (una persona) i que havien après aspectes nous ( vuit persones restants de l'auditori). La sol·licitud olotina ha tingut un recorregut força llarg, atès que la persona que va requerir el meu assessorament partia del fet que els RRCC eren els creadors d'Espanya com a ens polític. Crec que, finalment, l'he pogut convèncer que, si bé la Història no és una ciència exacta, tampoc està gens clar que l'autoria dels RRCC fos la més adient ni genuïna. Al primer capítol intento aclarir perquè.
EliminaEn resum, que només pretenc, modestament, aportar dades reals i contrastades, amb esperit divulgador, que permeti respondre, encara que la resposta no sigui unívoca, a la pregunta en qüestió.
Volia dir "al proper" capítol, Enric.
ResponEliminaEspanya com a estat uniformador neix el 1714. La mala llet contra els catalans al segle XVII, quan no proporcionaven tropes per atonyinar Flandes (Princeps namque).
ResponEliminaUna mica de paciència, que encara hem de repassar els reis Catòlics! Si vas seguint el fil, hi trobaràs, segurament, aspectes coincidents amb el que avances. Gràcies!
Elimina3)Els reis Catòlics. Avui és un bon dia per a tractar la qüestió. D'entrada, com avançava fa poc, cal considerar que els Reis Catòlics no eren reis en casar-se el 1469. Ferran no fou rei efectiu de la Corona d'Aragó (simplifico) fins cinc anys després, el 1474, mentre que Isabel va haver d'esperar un lustre més, guerra civil castellana inclosa, per a ser coronada reina de Castella (simplifico també), el 1479. Dit això, està demostrat que, com a cosins Trastàmara que eren, demanaren permís papal per a contraure matrimoni i que, malgrat la negativa pontifícia, es casaren igualment, gràcies a la falsificació d'una butlla papal, comportament no gaire "catòlic", tot sia dit. En l'imaginari espanyol (català inclòs) ha arrelat molt el paradigma del naixement d'Espanya com a entitat política unificada amb els Reis Catòlics, la qual cosa significaria datar el seu origen entre el 1479 i el 1504 (any de la mort de la Isabel). Un quart de segle per a triar data exacta. No cal dir que si es realitzés una macroenquesta a nivell estatal sobre en quin moment cal parlar del naixement d'Espanya com a Estat, la majoria dels enquestats respondrien que amb els reis Catòlics i, afinant més, en l'any 1492. Si acceptéssim (que ja aviso que no) com a correcta la hipòtesi, per enlloc, però, sortirien els comptes per a poder parlar d'Espanya com una "nació mil·lenària". Així i tot, la proposta del 1492 té dos aspectes que la fan molt llaminera. Per una banda, el fet que la unitat via matrimonial és molt més pròxim a un acord pactat que no pas una situació producte d'una conquesta militar. Per altra banda, tal i com exemplifica la pintura monumental de Francisco Padilla a la catedral de Granada (1882), dedicada al lliurament de les claus de la ciutat pel rei Boabdil als Reis Catòlics, 1492 permet tancar el procés de la "Reconquesta" de manera brillant, enllaçant amb la tesi visigoda, tot posant-li la cirereta del pastís de la (re)creació d'Espanya, ben catòlica per cert. El text que acompanya, "in situ", la pintura esmentada és molt significatiu al respecte.
ResponEliminaJa sabeu, sobretot els que heu tingut la desgràcia de ser alumnes meus, que "Els Reis Catòlics el 1492 van fer l'agost"; és a dir, que al gener culminen la (Re)conquesta, que a l'agost expulsen la població jueva, i que, per a acabar-ho d'adobar, a l'octubre, Colom els descobreix la ruta cap a un nou continent. Durant els meus estudis universitaris vaig tenir la sort de poder gaudir de la lectura de la Reial Cèdula d'expulsió dels jueus. El document, no cal dir-ho, és posterior a l'entrada catòlica a Granada. Doncs bé: en tot el document no apareix el nom d'Espanya. És cert que el signen tan Isabel com Ferran, però sempre es refereixen a "los nuestros Reinos". Per aquí comença a petar la data de 1492. La bombolla encara es desfà més a partir de 1504.
3) BIS. Quan ja tenia enllestits els Reis Catòlics, he hagut d'eliminar la part final per excés de text. Acabo ara.
ResponEliminaSegons el testament d'Isabel, a la seva mort, esdevinguda l'any 1504, Ferran havia de ser governador de Castella. L'aristocràcia castellana no volia ser governada pel "viejo catalanote" i l'any 1506 el va forçar a renunciar. L'elegit com a nou monarca castellà fou el marit de Joana, filla dels RRCC, Felipe el Hermoso, que va passar a ser Felipe I de Castella, mentre Ferran havia tornat als seus reialmes. Felipe, a part de crear el trastorn numèric dels reis del seu nom (Felipe II va ser Felip I a la Corona d'Aragó i etc.), va tenir un regnat ben curt. L'any 1507 va morir i l'aristocràcia que havia expulsat Ferran va haver de demanar-li que tornés a governar Castella. Ell, però, ja havia pensat en una solució per a evitar que la Corona d'Aragó arribés a ser governada des de Castella. El 1505 s'havia casat amb Gastona de Foix, que li donà un fill, Joan, que, malauradament per als esforços realitzats per Ferran ("Sàpiens va publicar un extens reportatge al respecte), va morir l'any 1509. Haureu observat, benvolguts lectors, que ningú no ostentava el títol de rei d'Espanya, o de governant d'Espanya, i que la corona de Castella i la corona d'Aragó seguien sent entitats polítiques independents. Ferran morí el 1516 i, després d'una regència curta de Cisneros, Carles I d'Àustria, passava a convertir-se, pel que fa a la península ibèrica, en rei de Castella i monarca dels reialmes de la Corona d'Aragó. Això ja formarà part de l'inici del capítol següent.
4) La monarquia de la casa d'Àustria o d'Habsburg.
ResponEliminaLa nissaga germànica tingué cinc monarques: Carles I (1517-1556), Felip I/II (1556-1598), Felip II/III (1598-1621), Felip III/IV (1621-1665) i Carles II (1665-1700). Fórmula C-F-F-F-C per a gairebé dos segles. El fil estructural més important d'aquesta època podria quedar resumit en la frase següent: "La monarquia hispànica, una monarquia composta o multinacional, també es trobà en la cruïlla de camins entre l'absolutisme i el parlamentarisme". Aquesta cita correspon a la introducció del llibret que vam escriure en Toni Muñoz i un servidor titulat "Absolutisme contra pactisme. La Ciutadella de Barcelona (1640-1704)", que va publicar Rafael Dalmau Editor l'any 2008 i que us recomano que llegiu, especialment la introducció esmentada, curta, però que, pensem els autors, té molta substància.
Els monarques d'aquesta dinastia ostentaven multitud de títols territorials, la qual cosa facilitava una (gens innocent) simplificació: anomenar-los reis d'Espanya. Atès que la simplificació ha transcendit clarament l'àmbit acadèmic (com a exemple, l'estudi d'Elliott anomenat "L'Espanya Imperial( 1469(SIC!)-1716)", a través del cinema i dels llibres de text, cal posar de manifest que no existia un Estat unitari anomenat Espanya, encara que, com passà entre 1580 i 1640 (formalment, 1668), tota Espanya, en el sentit territorial peninsular, tingués el seu sobirà a Madrid. El que hi havia era un conjunt de regnes que conservaven tot el seu aparell estatal, fronteres econòmiques incloses, i tota la seva sobirania interna, allò que la historiografia ha batejat com a "Monarquia hispànica", expressió que resumeix millor aquesta complexitat interna.
(Continuarà)...
..../.... Abans de seguir endavant, i atesa la importància del període 1517-1700. obro un parèntesi d'una setmana per tal que la gent interessada pugui expressar els seus comentaris i/o dubtes abans de seguir endavant. Gràcies per la vostra col·laboració.
ResponEliminaTermini esgotat. Seguim.
ResponElimina4.1. Tres períodes, uns més curts que d'altres, marquen la tendència centralitzadora absolutista, unida inexorablement a la idea imperial, que posarà els fonaments de la imposició de l'absolutisme als reialmes de la Corona d'Aragó durant la dinastia dels Àustries: 1520-1521, 1591-92 i 1624-1659.
Comencem pel primer. Carles I va ser molt prudent en la seva relació amb Catalunya. Altra cosa va ser la seva actitud davant els moviments antisenyorials dels Agermanats de Mallorca i València. Així i tot, va saber contemporitzar amb el sistema pactista de la Corona d'Aragó. La seva ànsia imperial, unida a la necessitat de comprar els vots necessaris dels princeps electors alemanys per poder ser coronat emperador germànic, el van dur, en canvi, a abusar fiscalment de Castella. Aquesta política va provocar l'aixecament de les Comunitats (municipalitats) castellanes, els Comuneros, l'any 1520. Les milícies urbanes comuneres van dur la iniciativa bèl·lica al principi, atès que l'alta jerarquia eclesiàstica (amb excepcions) i l'alta aristocràcia castellanes romanien aparentment neutrals. La monarquia es trobava, doncs, enfrontada amb el patriciat urbà i la burgesia castellans: és a dir, les forces socials més dinàmiques de Castella. Carles I es veié obligat a sol·licitar l'ajut militar dels que romanien astutament neutrals. L'obtingué a canvi d'unes condicions molt precises que li foren imposades: nomenar càrrecs reials només castellans a Castella, aprendre i usar el castellà, i tenir la seva cort a Castella. Aquesta condició darrera implicava que els territoris de la Corona d'Aragó deixaven de tenir Cort reial, el poder de la qual quedava centralitzat a Castella. Els Comuneros van ser derrotats definitivament a Villalar, el dia de sant Jordi de 1521. ¿Quins són els efectes a mig i llarg termini (estructurals aquests darrers) sobre el futur peninsular?
El primer de tots, que les forces vencedores d'aquella nova guerra civil castellana van ser les menys dinàmiques, les que miraven més cap al passat i la preservació dels seus privilegis, que no pas cap al futur. Fixeu-vos que el mateix any que eren derrotats els Comuneros, Cortés conqueria Mèxic. Formulo, amb tota la cautela necessària, una ucronia que pretenc que sigui explicativa: ¿l'aprofitament de les riqueses americanes hagués estat la mateixa en cas d'un triomf de les Comunitats castellanes? Cadascú, coneixent les finalitats militars i sumptuàries en què s'esmerçaren realment, podrà donar-se una resposta.
En clau més política, la derrota dels Comuneros ajudarà a reforçar l'asimetria social i econòmica entre una Castella dominada per unes elits aristocràtiques i uns territoris de la Corona d'Aragó, particularment Catalunya , les Illes i València, on les elits aristocràtiques estaven, ja de feia temps, sent desplaçades pel patriciat urbà i la burgesia més acabalada. I aquest fet serà trascendental de cara al futur, atès que afavoria l'absolutisme en el cas de Castella, mentre que reforçava el pactisme parlamentari en el cas de la Corona d'Aragó. D'aquí a uns dies veurem com l'absolutisme va posar les seves urpes sobre el reialme estricte d'Aragó els anys 1591-1592.
Josep Catà i Tur
4.2) El fill de Carles I, Felip I/II va donar un gran impuls a la centralització i l'autoritarisme. D'entrada, fixant la capital a Madrid, però, sobretot, aprofitant l'enfrontament amb el Justícia d'Aragó, representant màxim de la sobirania aragonesa, durant els anys 1591-1592. Antoni Simon, catedràtic d'Història Moderna a la UAB, ha explicat molt bé com l'entorn cortesà castellà, especialment el format per juristes, va treballar incansablement, tant o més que els juristes de la Generalitat catalana en sentit contrari, per crear un cos doctrinal que permetés el sotmetiment dels reialmes no castellans al poder absolut del monarca. De tot aquest brou de cultiu va sorgir la tàctica anomenada "Ejército y Cortes", consistent a aconseguir que la presència de l'exèrcit reial en un territori determinat actués com a força coactiva per tal que les Corts d'aquell reialme acceptessin sotmetre's a l'autoritat reial. Estic parlant del segle XVI, que quedi clar....L'invent fa funcionar en el cas de Portugal (1580) quan les Corts portugueses acceptaren Felip de Castella com a rei. I també ho va fer en el cas del sotmetiment de les Corts d'Aragó (1592), després de la decapitació del Justícia aragonés, Juan de Lanuza (1564-1591), per haver protegit i ajudat a fugir de la península Antonio Pérez, secretari del rei Felip. És molt probable que Catalunya hagués estat víctima de la maniobra "Ejército y Cortes" si el cas d'Antonio Pérez no hagués desviat l'atenció reial cap a l'Aragó. En tot cas, els primers passos importants cap a l'extensió del model absolutista castellà sobre la Península havien estat executats.
ResponEliminaJosep Catà i Tur
4.3) La monarquia dels Àustria, captiva de la seva política imperial, va haver de fer continuades falllides financeres: 1557, 1576, 1596, 1607, 1627, 1647, 1652, 1662 i 1666. Aquestes fallides s'expliquen, en part també, per l'esgotament de les mines d'argent i or de les Amèriques, sense oblidar, nogensmenys, l'actuació dels vaixells corsaris anglesos i francesos. Fruit d'aquestes estretors econòmiques va ser el fet que Felip II/III (1598-1622) i els seus privats (figura equivalent a la de primer ministre, introduïda per aquest monarca i compartida per tots els següents) practiquéssin una política d'aturada de les accions militars. Aquesta treva també va frenar qualsevol pretensió d'impulsar l'absolutisme sobre els reialmes peninsulars que conservaven intacte els seu sistema representatiu, Catalunya entre ells. Tot i així, durant el regnat del tercer dels Àustries, es produí un fet d'especial transcendència: l'expulsió de la població morisca peninsular el 1609. Aquest fet, degut principalment als interessos econòmics de sectors aristocràtics i al temor d'una col·laboració dels moriscs amb l'enemic turc, contribuí a la decadència demogràfia i econòmica de la monarquia hispànica, i, també, a un altre fet fonamental. Amb les "purgues" demogràfiques de 1492 (jueus) i 1609 (moriscs), l'elit dirigent castellana es quedava sense un enemic intern fort al qual encolomar totes les misèries hagudes i per haver. No debades, les primeres manifestacions de catalanofòbia apareixerien ben aviat.
ResponEliminaJosep Catà i Tur
4.4) El llarg regnat de Felip III/IV (1621-1665) conté la llavor del que representarà el dret de conquesta imposat per Felip de Borbó, Felipe V, durant el període 1707-1715: el triomf de l'absolutisme de matriu castellana i la seva imposició als territoris que formaven la Corona catalano-aragonesa. L'any 1622, el comte-duc Olivares comença la seva etapa de quatre lustres de govern com a privat del rei (1622-1643). Aquesta etapa significà el retorn a la política imperial enfrontada a mig món: la treva amb els Països Baixos s'havia trencat ben aviat (1621), la monarquia hispànica s'havia implicat en la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), i la França de Richelieu aviat apareixerà com un perill molt seriós per a l'hegemonia hispànica a Europa. El programa d'Olivares per a poder fer front a aquests reptes va tenir una traducció concreta, en pla intern, amb el seu Memorial del 25 de desembre de 1624: calia comptar amb més recursos econòmics i militars que només podien sortir de l'augment de la pressió fiscal sobre els reialmes de la Corona d'Aragó. D'aquí que el privat demanés al monarca, en aquell escrit, que maldés per imposar l'absolutisme a aquests regnes (sotmetre'ls a les lleis de Castella, la qual cosa, després del 1521, ja sabem què volia dir). Poc després, el 1626, Olivares presentava el seu projecte estrella: la Unión de Armas, que pretenia aconseguir uns exèrcit de 140.000 homes amb la col·laboració imprescindible de l'Aragó, València i Catalunya. Això requeria, ai las, com sabem, de l'aprovació de les Corts respectives. El projecte no va tenir dificultats insalvables per ser aprovat a l'Aragó i a València, però ensopegà amb la resistència de les Corts catalanes de 1626, que quedaren inconcloses davant l'allau de greuges acumulats contra la monarquia. La mateixa resistència, que n'impossibilità l'aprovació, es reproduí en les Corts catalanes, també inconcloses, de 1632. D'entremig, la hisenda reial havia fet fallida, un cop més, l'any 1627. La situació de tensió entre la cort hispànica i Catalunya impulsà el creixement de la catalanofòbia, induïda, des del primer moment, per l'entorn cortesà (aconsello, un cop més, la consulta de l'estudi de Francesc Ferrer i Gironés sobre aquest fenomen de masses i de llarga durada i salut de ferro). Quevedo en fou una de les figures preeminents al respecte, cosa que no li va servir per a evitar ser empresonat per Olivares a Lleó, per cert.
ResponEliminaSi volia sotmetre Catalunya, a Olivares no li quedava més solució que practicar la tàctica ja assajada anteriorment per Felip II de Castella: "Corts i exèrcit". L'entrada de França a la Guerra dels Trenta Anys, el 1635, li posava, aparentment, la solució en safata.
Josep Catà i Tur
Passat el període electoral, retorno a la feina històrica.
ResponElimina4.5) La situació interna a Catalunya entre 1635 i 1640 esdevingué una autèntica olla a pressió. Les queixes continuades pels abusos de les tropes reials sobre la població en les seves exigències d'allotjament, que transgredien les constitucions catalanes, van ser desestimades per les autoritats reials, Virrei i jutges de l'Audiència Reial. La tensió va anar en augment i ni tant sols la col·laboració de les institucions catalanes en la campanya per recuperar Salses, saldada favorablement, serví per a rebaixar-la. La primavera de 1640 tot esclatà. El virrei Santa Coloma feu empresonar el diputat del braç militar, Francesc de Tamarit, i altres representants catalans, a Barcelona. Els fets de Santa Coloma de Farners i la crema de Riudarenes pels terços d'Olivares desencadenaren una revolta de la pagesia que culminà en la retirada de les tropes reials, cames ajudeu-me, cap al Rosselló; l'entrada dels pagesos a Barcelona, pel maig, que forçà l'alliberament dels presos; i el Corpus de Sang, amb la mort del virrei i l'enfonsament de l'autoritat reial a la major part del territori del Principat. En aquestes condicions, la tàctica "Corts i exèrcit" fou abandonada per la Cort hispànica, substituïda per la invasió militar pura i dura.
Josep Catà i Tur
4.6) Inicialment, Olivares preveia que fins a tres exèrcits, des del nord, des de ponent i des del sud, entressin al Principat. Finalment, només l'exèrcit del marquès de los Vélez ho feu des del sud, a finals de novembre de 1640. Inicialment el formaven uns 30.000 efectius. El seu avanç no fou tan fàcil com algú ha volgut fer creure, fet que minvà aquells efectius en el moment d'arribar a les portes de Barcelona, tant per pèrdues reals com per les guarnicions que havia de deixar a la seva rereguarda per tal d'evitar els atacs dels miquelets del país, irats per les atrocitats comeses pels invasors, la més coneguda, la de Cambrils. Així, les tropes del rei de Castella s'havien reduït a 22.000 soldats, mal equipats i pitjor alimentats. Abans d'abordar el desenllaç de la batalla de Montjuïc, cal que ens centrem en la conjuntura política del moment. Des de la cort de Madrid ja es pensava en el "dia després" de l'entrada a Barcelona. Què calia fer perquè Catalunya fos dominada de manera total i per sempre? I aquí aparegué, per primer cop, el projecte de construir una Ciutadella a Barcelona: "el día que se asegurase esta Ciudad con una Ciudadela lo queda lo restante de la Provincia". Per altra banda, del costat català, els contactes amb "l'enemic del teu enemic" havia donat lloc a l'entesa entre les institucions del Principat, encapçalades pel president de la generalitat, Pau Claris, i el reialme de França. L'aposta era forta, com els fets confirmaren ràpidament.
ResponEliminaJosep Catà i Tur
Fe d'errades: els contactes........... "havien" donat lloc.
ResponEliminaGeneralitat.
4.7) Com recordem en Toni Muñoz i un servidor en "Ambaixadors catalans a Madrid. Els inicis de la Guerra de Separació (1640-1641)", el 16 de gener de 1641 la Junta de Braços (equivalent de les Corts, però amb un caire més representatiu) va proclamar la República catalana, posada sota protecció del rei Lluís XIII de França. La primera experiència republicana del país va tenir una durada curta, atès que l'ajut militar francès s'estava pagant a preu d'or. Aquesta circumstància va deixar buides les arques de la república i va forçar Pau Claris i la Junta de Braços, atesa la imminent presència de l'exèrcit castellà davant de Barcelona, a decidir, el 23 de gener, reconvertir la república catalana en una província francesa conservant, això sí, tota la seva sobirania interna. Poc temps després es faria evident que els sous que rebien els soldats francesos del seu rei eren molt inferiors als que havien estat rebent del govern català......Sia com sia, el cert és que el 26 de gener de 1641 l'exèrcit castellà fou derrotat i que aquest fet tingué conseqüències a banda i banda. Per un costat, el prestigi d'Olivares va quedar ben tocat, circumstància que es va repetir a l'escenari europeu (Rocroi). La pèrdua de Catalunya, la revolta triomfant protuguesa i les derrotes als Països Baixos van forçar la destitució d'Olivares el 1643. El seu objectiu essencial, expressat en el seu Memorial de 1624, trigaria, encara, a concretar-se. Per altra banda, la major part del territori català va restar sota sobirania francesa durant una dècada llarga. Les coses començarien a variar l'any 1652.
ResponEliminaJosep Catà i Tur
4.8) L'any 1652 Felip IV de Castella recuperava Barcelona, després de la capitulació de la ciutat davant de l'exèrcit castellà comandat per Joan Josep d'Àustria, fill del rei. Els termes de la capitulació van representar un cop dur contra la sobirania interna catalana, però no la seva eliminació. Concretament, les constitucions i institucions restaven intactes, però la monarquia se n'assegurava la fidelitat dels seus futurs dirigents a través del control reial de les insaculacions. Cap candidat a ser membre de la Diputació del General o del Consell de Cent barceloní podria veure el seu nom introduït a les bosses del sorteig corresponent si no tenia el vist i plau de les autoritats reials. Aquest filtre, si hom té la paciència de llegir els detallats informes dels virreis de Catalunya al respecte, s'exercia de manera inexorable. L'altre punt destacable en els termes de la capitulació de Barcelona va ser el nou control reial de les portes i muralles de Barcelona. Aquest fet pot semblar innocu, però, sobretot si hom repassa els fets de maig i juny de 1640, no ho era en absolut. Les milícies del Consell de Cent, encarregades fins llavors d'aquest control, foren substituïdes per forces reials depenents del virrei. Aquesta circumstància tenia també molt a veure amb el projecte de Ciutadella explicitat el 1640, projecte que, malgrat els esforços i ordres de Felip IV de Castella, mai no es va poder dur a terme per la feblesa econòmica i militar de la monarquia, agreujada per la necessitat d'haver de mantenir, a Barcelona, un contingent de milers de soldats que s'ocupessin de vigilar el desenvolupament de les obres. Al respecte, us recomano , un cop més, el nostre llibret "Absolutisme contra pactisme. La Ciutadella de Barcelona (1640-1704)".
ResponEliminaPel que fa a la qüestió primera, el control reial de les insaculacions, l'historiador Antoni Simon l'assenyala com un dels objectius a revertir per les elits dirigents catalanes durant les dècades posteriors. I, per descomptat, com a motiu de nous enfrontaments entre la Corona i Catalunya.
Proper capítol: 1659-1660 i les fronteres d'Espanya.
Josep Catà i Tur
4.9) Pels acords de pau dels Pirineus (1659) i de Lívia (1660), la monarquia hispànica va cedir a la monarquia francesa els comtats catalans del nord. D'aquesta manera, la frontera entre ambdues monarquies quedava fixada, en la seva part oriental, per la serralada pirinenca. Aquest fet afeblí encara més la sobirania interna catalana. Hem de tenir present que Perpinyà era la segona ciutat catalana en nombre d'habitants i que la cessió a França representava la pèrdua dels ingressos fiscals que la Generalitat catalana recollia en tots aquells comtats. Els dos intents de restablir la unitat territorial catalana fracassaren. La Segona Revolta dels Angelets de la Terra (1670-1674) fou esclafada per l'exèrcit francès, mentre que les ofertes franceses de bescanviar els comtats nordcatalans pels Països Baixos foren ignorades per la cort de Carles II d'Àustria. Fou precisament durant el regnat d'aquest monarca que Portugal veié reconeguda la seva independència pel Tractat de Lisboa de 1668.
ResponEliminaEl primer Borbó, Felip V, hagué de reconèixer la pèrdua de Gibraltar per la pau d'Utrecht (1713), mentre que l'anomenada "Guerra de les taronges" (1801) significà la cessió de la plaça portuguesa d'Olivença i les seves rodalies a la monarquia espanyola. Podem afirmar, doncs, que entre el darrer terç del segle XVII i l'albada del segle XIX, quedà configurat l'espai territorial peninsular sota sobirania espanyola, tal i com el coneixem avui.
En el proper i final capítol, a mena d'epíleg, intentaré respondre a la pregunta sobre l'orígen d'Espanya que ens féiem a l'inici d'aquesta llarga sèrie.
Josep Catà i Tur
5) EPÍLEG. Del segle XIX al segle XXI. Felip V va realitzar el vell somni d'Olivares de convertir la monarquia hispànica diversa en una monarquia absoluta centralitzada segons el model imposat per Castella. També és cert, i menys recordat, que el mateix monarca va dilapidar tota la herència europea rebuda dels Àustries, territoris italians procedents de la corona catalanoaragonesa inclosos. El model de l'Espanya centralitzada fou heretat sense cap inconvenient per l'Estat lleugerament liberal espanyol del segle XIX. La imposició del mapa provincial de 1833 en fou una primera mostra. Com ha estudiat i teoritzat molt bé Borja de Riquer, l'intent de crear una Espanya a la francesa, no ha acabat mai de quallar. I no pas perquè les elits dominants (les mateixes que venien de l'Antic Règim amb un mínim empelt de sang nova burgesa) no s'esmercessin, inclús "manu militari", per imposar-lo: repressió de les bullangues, guerres carlines, lleis d'educació, etc. El règim de la Restauració canovista, després de sengles cops d'Estat militars (Pavía contra la I República, i Martínez Campos a favor d'Alfons XII) significà la mutació del domini d'aquestes elits en una versió de miratge britànic (torn de partits Conservador-Liberal) i perdurà durant uns deu lustres. El 1923, però, aquestes elits no tingueren cap problema en avalar la dictadura militar de Primo de Rivera. Quan aquesta s'enfonsà i arrossegà la monarquia, aquells poders fàctics deixaren de controlar la situació política (Bienni reformista republicà 1931-1933), que tornaren a recuperar (1933-36), fins que, en tornar-lo a perdre en les eleccions de febrer de 1936, maldaren per recuperar-lo via un cop d'estat, que va desembocar en la guerra de 1936-1939. Després, velis nolis (més velis que nolis), aquestes elits es feren franquistes, s'engreixaren amb incoporacions del règim, i, després, mutaren en joancarlistes. Ara, "roda el món i torna al Born", s'han fet, davant la situació catalana, altre cop filipistes.
ResponEliminaAcabo aquesta llarga tirallonga (permeteu-me aital redundància) amb la meva resposta a la pregunta inicial: Espanya, com a Estat centralitzat, neix a partir de la conjuntura 1707-1715. Espanya, com a Estat-Nació segons el model francès, mai no ha estat una realitat reconeguda pels seus habitants amb el mateix grau de consens amb el qual reconeix la ciutadania francesa l'Estat-Nació francès.
Ara ja em podeu fer arribar, si hagi us sembla bé de fer-ho, els vostres comentaris. Per a mi són molt necessaris.
De tota manera, no penseu que aquest Blog restarà inactiu.... qui avisa no és traïdor
Josep Catà i Tur
Mai no m'hagués pensat que reiniciaria la meva activitat en aquest blog havent d'escriure sobre la mort sobtada d'un gran amic i company de fatigues docents i històriques, l'Antoni Muñoz González, que ens va dir adéu ara fa una setmana.
ResponEliminaCombineu tradició científica, i per tant analítica; passió per la Història del país; discreció, de vegades fronterenca amb l'hermetisme; bonhomia molt marcada; rebel·lia davant les injustícies; amor pel setè art; docència de proximitat; sensibilitat manifesta.....i tindreu una imatge molt aproximada de la personalitat del Toni.
Per a mi ha estat un privilegi poder compartir la seva passió històrica durant prop de vint-i-cinc anys. M'ha fet sentir com a pròpia una part de la nostra Història que el meu pas per la Universitat franquista m'havia ocultat. Tothom que vulgui contribuir a conservar i estendre el seu llegat, que sàpiga que podrà comptar, si així ho desitja, amb el meu suport.
Josep Catà i Tur. 1 de juny de 2018
Aquesta nova entrada també està motivada pel record de l'amic Antoni Muñoz. L'atzar ha fet que el nostre editor habitual, Rafael Dalmau Editor, hagi publicat, al mateix temps, el seu darrer llibre "Antoni Vidal i Talarn i Pere Joan Barceló (Carrasclet). Dos defensors de la terra (1700-1720)", i el meu últim llibret, "De la llarga nit a l'albada (1948-1971). Records d'un noi del Raval de Barcelona". Una petita satisfacció, abans de finir l'any, que fa més suportable l'absència.
ResponEliminaJosep Catà i Tur. 20 de desembre de 2018